Personatges il·lustres

Procedeix de la petita noblesa de l’Empordà. Era filla del donzell (cavaller no armat) Berenguer de Fortià. Vídua d’Artal de Foces, esdevingué amistançada (1375) i més tard muller (1377) de Pere III el Cerimoniós, i fou així una de les dues úniques reines catalana que ha tingut el país no pertanyents a llinatge reial; l’altra fou Elisenda de Montcada. Des del seu lloc de sobirana Sibil·la, que no sabia llegir, però tenia una astúcia extraordinària, protegí i encimbellà els seus parents. El seu germà Bernat de Fortià (?-1424) fou primer majordom, després camarlenc reial i més tard lloctinent de governador de Catalunya, i capità general de les tropes que lluitaren contra Joan I d’Empúries. Però el nepotisme de la reina, afavorit per la política del rei contra els magnats, motivà greus tensions dins la família reial i la cort, i a la mort del rei Pere (1386), acusada d’haver abandonat el rei malalt i d’altres crims de lesa majestat, fou resclosa al castell de Montcada. Perdonada per intervenció del futur Benet XIII, ella i el seu germà hagueren de renunciar les nombroses donacions (viles, castells i rendes) a canvi d’una pensió.

Pere Ignasi Ferrer (Fortià, 1588 – Madrid, 1641) fou un noble i gran propietari de Fortià de la primera meitat del segle XVII. En poc menys de trenta anys va aplegar un patrimoni molt extens que comprenia la majoria de grans propietats de Fortià i d’altres pobles del voltant, com Torroella de Fluvià. La seva posició social el va fer ascendir fins a aconseguir la noblesa i diversos alts càrrecs al Comtat d’Empúries i a l’administració reial. Va ser Administrador del comtat de 1622 a 1626 i Governador del mateix entre 1626 i 1630. A la dècada de 1630 va passar a ser alcaid del Castell de la Trinitat de Roses. Es va exiliar amb l’esclat de la Guerra dels Segadors per la seva posició favorable a Felip IV. Va morir a l’exili de Madrid la primavera de 1641. El seu llegat a Fortià va ser l’extens patrimoni que la família va conservar fins a meitat del segle XX i l’únic Bé Cultural d’Interès Nacional de Fortià, la Casa Gran. És el gran casal fortianenc acabat de construir el 1628 quan era governador del comtat. El nom de la casa era per diferenciar-la de la resta de cases de la família a Fortià i per ser la casa més gran de la població.

Jeroni Poch (Fortià, finals s. XVI – ?, ?) fou un metge empordanès, autor de De Naturae malitia aetatem superante et de impotentia ad copulam carnalem (1637), que analitza la naturalesa, les causes i les afectacions de la impotència sexual.

Va néixer a Barcelona l’any 1918, encara que el seu pare havia nascut a Roses i la seva mare a Vic. Va cursar els estudis primaris i el batxillerat a la Mútua Escolar Blanquerna i va ingressar el 1936 a l’Escola d’Enginyers Industrials de la capital comtal, estudis que va haver-hi d’interrompre a causa de la guerra civil, en la qual s’allistà al bàndol republicà.

Va fer tota la retirada de l’exèrcit republicà passant per Figueres on, per casualitat, assisteix a l’última sessió del Congrés Espanyol que se celebra al Castell de Sant Ferran, presidida per Martínez Barrio. Entrà a l’estat francès pel Portús on és tancat al camp de concentració del Voló, del qual s’escapa dues vegades.

Visqué algun temps a França i a Montpeller es va trobar, entre molts altres, Heribert Barrera i Alexandre Cirici. Posteriorment, tornà a Catalunya i, passat un temps, l’any 1946 acabà els estudis universitaris.

Un any després se’n va a Anglaterra per aprendre noves tècniques de protecció i enduriment d’acers i ferros. Fou membre del Institute of Metal Finishing. De retorn a Barcelona introdueix el cromat dur a l’estat i munta el primer taller d’aquest tractament. S’especialitzà en els acers inoxidables.

La relació amb Fortià ve donada pel seu matrimoni amb Montserrat Estrada i Gusi l’any 1947, filla del propietari de la granja escola de Fortianell que més endavant heretaria, amb la qual ha tingut tres fills.

Des del seu retorn a Catalunya participà en la lluita antifranquista. L’any 1977 es fa militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el qual sempre havia simpatitzat. A partir de llavors pren part activa en el partit i en els anys 1979 i 1983 és elegit senador per Girona.

Com a polític, lluità per la defensa dels drets nacionals de Catalunya, alhora que prengué la iniciativa perquè la Generalitat fes la carretera de Maçanet de Cabrenys a Costoges la de la Vajol al coll de la Manrella, on la Comissió d’Actes Lluís Companys, de la qual és membre fundador, havia erigit un monument.

A la seva última legislatura aconseguí que el Senat aprovés la constitució d’una comissió d’investigació sobre l’ús de les drogues i la seva xarxa d’introducció i distribució a l’Estat.

L’any 1987, Josep Rahola es jubilà professionalment, encara que continuà treballant per a ERC, partit del qual encara és membre del Consell Nacional.

-El 7 de gener de 2016 dintre els actes de la festa major de Fortià es presenta la biografia al Centre Agrícola i Social de Fortià, la biografia «Josep Rahola. Una veu catalanista d’esquerres al Senat», obra de l’historiador Francesc Marco Palau. A més de l’autor de la biografia, intervingueren en la presentació, Francesc Burgués, alcalde de Fortià i Cristina Alsina, patrona de la Fundació Josep Irla. Malgrat que el mateix Josep Rahola, veí de Fortià, no va poder assistir a l’acte, va agraïr la celebració d’aquest, amb unes paraules adreçades pels seus fills.

Al següent enllaç trobareu la bibliografia en format PDF: https://irla.cat/wp-content/uploads/2015/10/josep_rahola.pdf

El 3 de juliol de 2018, el dia que Josep Rahola feia 100 anys va rebre de les mans de l’alcalde de Fortià Francesc Brugués el “Segell de Fortià”.

(Fortià, l’Alt Empordà, 4 de maig de 1907 – Girona, 12 d’agost de 1939), fou un sindicalista i secretari municipal de diversos municipis.

Fill de Tomàs Pla Salleras (1878), propietari rural de Fortià, i la riumossenca Encarnació Colls Gibert (1880), va créixer a cal Marquès, casa pairal dels Pla. Tenia tres germans la Dolors (Fortià, 1911), Encarnació (Fortià, 1914), Tomàs (Fortià, 1921). Va cursar els seus estudis a la Institució Agrícola de Fortianell, regentada pels germans de la Salle de la Institució Agrícola Saint Joseph, de Limós. Una escola destinada als fills de propietaris rurals perquè modernitzessin les explotacions familiars.^[1]

Amb l’adveniment de la Segona República, amb 23 anys, va ser escollit alcalde provisional i president de la Junta de Defensa de la República l’abril de 1931. Era l’impulsor de la joventut republicana de Fortià juntament amb altres fortianencs com Joan Cabrafiga Solà o Aureli Sala Cabrafiga. El seu pare ocuparia l’alcaldia a partir del maig de 1931 com a vencedor de les eleccions municipals a Fortià. Aquell mateix any va ser el president provisional del Centre Agrícola i Social de Fortià fins a la formació de la junta escollida pels socis el mes de setembre.^[1] Fou membre fundador de l’ASA, en representació de Fortià, i vocal de la seva primera junta directiva i firmant del manifest per retenir la meitat de la renda pactada amb els propietaris l’agost de 1932. També fou candidat de l’Esquerra Federal Agrària Obrera al Parlament de Catalunya a les eleccions de 20 de novembre de 1932. Obtingué un 23,5% de vots a Sant Pere Pescador i un 35,7% a Fortià, on fou el més votat. Fou escollit el 1933 per representar els pagesos sense terra a la Junta Agrària de Girona.

A finals de 1933 va accedir al càrrec de secretari municipal de Fortià després d’haver treballat els anys anteriors al costat del seu pare per agilitzar l’administració municipal i la construcció de l’Escola Teresa de Pallejà. El 1934 va entrar en el món de la maçoneria a la lògia la Luz de Figueres,^[2] de la qual formava part el seu oncle Enric Pla Salleras (Pals, 1886). Arran dels Fets d’Octubre de 1934 va ser detingut i va perdre la secretaria fortianenca i la de l’Ajuntament de Santa Llogaia d’Àlguema.^[3]

El febrer de 1936 tornà a ocupar la seva plaça interina a Fortià. El mateix mes també ocupà el càrrec de secretari de Sant Pere Pescador, on el seu sogre Joan Costabella Torres era alcalde. A partir d’aleshores la família s’instal·là a Sant Pere i Pla tingué un paper clau a la població un cop esclatada la guerra i la revolució. El novembre de 1936 seria destituït del seu càrrec a Fortià i centrà els seus esforços al municipi santperenc amb la redacció de la Carta Municipal per municipalitzar la propietat i eliminar l’explotació en el treball. Com a membre de la Confederació Nacional del Treball representà els pagesos del municipi als Plens Regionals de la CNT de 1936 i 1937.^[3] Arran dels Fets de Maig caigué en desgràcia i aconseguí la secretaria d’El Vendrell. Allí s’afiliaria el 1938 al Partit Sindicalista.^[1]

El gener de 1939 fou detingut per les autoritats franquistes, però va ser posat en llibertat gràcies al testimoni d’alguns vendrellencs per la bona tasca feta al capdavant del seu ajuntament. Poc després de ser posat en llibertat es dirigí a Sant Pere Pescador per retrobar-se amb la seva dona i els seus dos fills. Tanmateix, seria detingut a l’Estació de França per la delació d’un feixista santperenc que el va reconèixer. De la Presó Model de Barcelona fou enviat al Castell de Sant Ferran de Figueres, per ser jutjat i condemnat a mort el 13 de maig de 1939. Poc després quedaria vidu per la mort per malaltia de la seva dona Dolors Costabella (1909-1939).^[1] Miquel Pla fou executat al Cementiri Municipal de Girona el 12 d’agost, juntament amb 33 altres homes, per part d’un escamot del Terç del Requetè d’Àlaba.

L’any 2019, en record i homenatge a la figura de Miquel Pla Colls, el municipi de Fortià va aprovar el nom d’una plaça amb el seu nom just al costat de l’antiga seu de la Casa de la Vila, situada sobre la sagristia de l’església de Sant Julià i Santa Basilissa de Fortià.^[4] El març de 2020 es va aprovar entregar a títol pòstum el Segell de Fortià als seus fills Encarnació i Francesc Pla Costabella.^[5]  

Article de l’historiador Pol Meseguer Bell del Blog Història de Fortià