L’agricultura i la ramaderia

L’economia ha estat tradicionalment de base agropecuària. La terra havia estat en mans d’alguns grans propietaris: el monestir de Sant Pere de Rodes, la família Ferrer, de pagesos ennoblits (la casa dels quals al poble ha estat identificada falsament com la de la reina Sibil·la) i els Casades de Còdol. Ja als segles XVII i XVIII es feren una sèrie d’establiments i a la desamortització (1835) es repartí encara més la terra.

Una estadística municipal datada l’any 1867 declara que es produïren 6.140 faneques de blat, 2.660 faneques de civada, 400 de blat de moro, 6000 arroves de vi i 81 arroves d’oli, i aproximadament la meitat de tota aquesta producció anual fou considerat excedent i apta per a la seva comercialització fora del poble. L’arrova equival a 10,4 kg i la fanega a 40 litres (en el Priorat).

Un recompte de bestiar del 1865 recull les declaracions de 64 cavalls, 22 mules, 3 ases, 133 vedells, 1333 ovelles, 178 porcs i 4 cabres. Prop d’un segle més tard, els canvis són molt marcats. L’any 1950 hi figuren: 39 cavalls, 41 mules, 1 ase, 58 vedells, 80 porcs, 300 ovelles i 15 cabres.

Es constituïren juntes municipals per tractar de temes agrícoles. Així l’any 1916 tenim coneixença de l’aparició de la “Junta local de Extinción de las Plagas del Campo” presidida per l’alcalde, Joan Tibau.

Les referències a calamitats meteorològiques han estat abundants, en especial fortes tramuntanades. La més antiga que podem citar és del mes de juny de 1910 “una fuerte tormenta de granizo acompañado de un viento huracanado y seguido de un inmenso aguacero”, que descarregà al matí amb la consegüent pèrdua de tota la collita. Aquesta s’avaluà en 47.004 ptes.

A la darrera postguerra molts masovers compraren possessions de propietaris que residien fora del municipi i actualment només hi ha una explotació de més de 50 ha, l’Estrada- Rahola. La renovació tecnològica que aportà la granja de Fortianell es deixà sentir en el desenvolupament agrari. Al regadiu tradicional, que aprofitava el rec del Molí d’en Dorra ja esmentat (aprofitat també per a molins fariners), s’afegiren pous artesians o semiartesians. Actualment, els principals conreus són els farratges, l’ordi, el blat de moro, els arbres fruiters -pomeres, albercocs, cireres, presseguers- i les hortalisses. Però la principal riquesa és la cria de bestiar, especialment boví, amb deu granges d’engreix de vedells i porcs i dues de conills.

Davant d’aquesta situació general no sobta gens trobar notícies de les feines agropecuàries en els llibres d’actes de l’Ajuntament. Així, l’any 1964 el consistori aprovà la prohibició de batre cereals a menys de 150 metres de la població.

Els recomptes més recents constaten la davallada del nombre de fortianencs dedicats al sector primari, dins d’una situació general d’abandonament del camp, i també d’engrandiment de les explotacions. L’any 1962, en què s’elaborà el primer cens agrari de l’Estat, hi apareixien 84 explotacions amb menys de 10 hectàrees i només deu anys més tard, ja n’eren 33. Així, de 105 explotacions l’any 1962 passen a 55 l’any 1972.

L’any 1962 la meitat de les explotacions de Fortià eren de propietat i una quarta part en arrendament i una altra quarta part en parceria. Només un 1,85 %, és a dir, 20 hectàrees, es dedicaven al regadiu.

El tant per cent de superfície conreada del terme és dels més alts de la comarca, amb un 94,5 % d’un total de 1.079 hectàrees l’any 1981, any en què un 76,5 % (781 ha) era de secà i un 23,5 % (239 ha) de regadiu. En canvi, l’any 1996, es declarà una utilització del sòl molt diferent, amb 601 ha de regadiu i 323 de secà.

Respecte a la vinya, sabem que a principis del segle XIX n’hi havia de plantades, segons s’explica al Diccionari Miñano (1826) i de Madoz (1847), però deduïm que després de la plaga de la fil·loxera ja no es replantaren. L’any 1976 només conformen 0,32% del terme, o sia, 2 ha.

Les oliveres desapareixerien amb l’any del fred, el 1956. S’han replantat ara recentment, però ja dins de la part limítrofa amb Vilamalla, al sector de la Pireta.

La ceba de la varietat Figueres, que així es coneix en l’actualitat, però que en anys anteriors es deia de Fortià, Riumors o Vila-sacra, depenent del terme en què es cultivava, té molta anomenada. Les característiques són un color rosat, una forma rodona, un xic aplanada i una gran dolçor. Es cultiva en terrenys fondos o pantanosos amb un microclima humit.