La presència d´immigrants francesos a l´Empordà és prou coneguda,en especial, el cas del veí municipi de Castelló d´Empúries on, fins i tot, tenien una confraria pròpia. A Fortià, fent un repàs dels llibres del registre parroquial, la seva presència és nombrosa. En general, són homes joves entre 15 i 30 anys i que fins al 1640, s´ocupaven en feines del camp poc especialitzades, que en el cas de Fortià es concretaven en el treball als molins i de pastors.
El buidatge d´un capbreu datat l´any 1726 a favor del monestir de Sant Pere de Rodes ens dóna notícia com Fortià estava emmurallat, ja que tres capbrevants reconeixien tenir cases fora de la “força”, i a més que un camí públic, ja llavors mig esborrat, passava vorejant la muralla.
La situació de les finances d´algunes universitats altempordaneses durant el segle XVII ha estat estudiat per Pere Gifre. La situació comuna a totes elles sempre fou la d´uns ingressos ordinaris insuficients per poder afrontar les despeses, que d´extraordinàries passen a ser habituals, sobretot per les constants guerres de 1635 a 1720. La solució davant aquest dèficit estructural serà el recurs al crèdit (censals i les seves pensions) o la imposició de càrregues fiscals a alguns queviures i mercaderies. Més endavant hagueren d´arribar a concòrdies amb els creditors censalistes per tal de pagar les pensions endarrerides i lluir els censals de manera progressiva; així ho féu la universitat de Fortià l´any 1666.
La situació d´endeutament no canvià gens amb el pas del temps, ja que una visita pastoral del 1704 diu “Ítem mana als cònsols y demés particulars personas que dins lo espai de tres anys [h]agen de tornar y restituir tota aquella suma y cantitat de diner (que en temps de las guerras) tragueren dels bassins y administracions de la present Iglésia”
Un capbreu redactat l´any 1630, conservat a l´Arxiu Comarcal de Figueres, fet a favor del comte d´Empúries aplega només set persones capbrevants i reconeixedors de terres i béns de Fortià, així com les prestacions a què estaven obligats envers el comte. Entre aquestos, hi apareix Pere Ignasi Ferrer, donzell i cavaller, que fou governador i primer oficial del comtat i actuava per delegació directe del comte, domiciliat a Fortià, però que també disposava de casa parada a Castelló d´Empúries.
Hi apareix una diversificació d´oficis, tot i que eren complement de l´agricultura que formaven el teixit preindustrial, característic d´una vila rural. Tenim constància d´Arnald Rocafort, fuster i moliner (1591), Pere Vingut, comerciant (1600), Arnau Pujol (1648) i Bernat Arbós (1653) teixidors de lli, Joan Saus com a carnisser (1654), Sebastià Compte (1631) com a eugasser, entre d´altres.
La universitat d´aquests segles disposava de terres comunals o “prat comú” que l´any 1587 engrandiren amb l´adquisició i posterior permuta del Quadró de la Sagristia, de mans del moliner Jaume Orvall.
El llibre Homes de ciència empordanesos (1985) dóna notícia de Jeroni Poch que nascut a Fortià al segle XVII, s´establí a la ciutat de Girona, on fou Metge Titular. Sembla que fou capdavanter en el tractament de temes mèdics en un llibre que publicà l´any 1637 i dedicà als metges de Girona.
La derrota dels catalans en la Guerra de Successió, encara que també hi hagué simpatitzants filipistes i alhora fou també una guerra civil, comportà la pèrdua d´autonomia política reflectida en la publicació del Decret de Nova Planta del 1716 per part de les noves autoritats borbòniques que suposà, entre altres canvis, la substitució dels càrrecs municipals votats pel nomenament a dit dels regidors per part del corregidor corresponent.
Una de les disposicions de l´important decret fou la divisió de Catalunya en dotze corregiments sota la direcció d´un corregidor i un alcalde major, a més de vuit alcaldies majors i un districte especial -el de la Vall d´Aran. S´implantava així un model territorial castellà, centralista i uniformista.
Fiscalment es creà un nou impost, el cadastre, que gravava els béns immobles (terres i cases); s´establí el servei militar obligatori, que afectava una cinquena part dels homes joves; s´obligava a confeccionar un senzill i esquemàtic pressupost municipal per comprovar la capacitat impositiva dels súbdits.
L´augment important de població de Fortià, com a tots els pobles de la contrada, fou degut en part a la llarga etapa d´absència de conflictes bèl.lics, a l´increment, lent i continuat, de la natalitat i d´una disminució progressiva de la mortalitat, fonamentalment la causada per crisis epidèmiques. Fortià passà de 186 persones el 1718 a sumar 327 cap a finals de segle. Aquest augment comportà la necessitat de construir-hi més cases i de sortir fora muralla amb la seva consegüent demolició.
Tot i que alguns dels estanys de les nostres contrades desaparegueren per causes naturals, el buidatge d´una gran majoria fou obra de la intervenció directa de l´home. L´estany Robert de Fortià, d´unes deu vessanes, estava situat al sud del terme de Fortià i a ponent de Riumors. Suposem que es dessecaria entrat el segle XIX, ja que Madoz (1845) encara parla de zones estanyades. El que sabem del cert és que l´any 1790 el viatger Francisco de Zamora comenta que havia començat la dessecació del veí estany de Castelló.
L´any 1729 tingué lloc la venda perpètua de tots els censos, pensions i altres rendes feudals que posseïa el baró d´Esponellà al terme de Fortià i altres llocs veïns a favor del monestir de Sant Pere de Rodes, ja que necessitava diners per pagar les despeses de l´ingrés de la seva filla Marianna al monestir de Sant Joan d´Alguaire de Barcelona.
Segons recull la consueta a la qual hem tingut accés, l´any 1772 la família Xammar, marquesos de Riumors, signaren una concòrdia amb el monestir benedictí de Sant Pere de Rodes que serví per acabar amb les diferències que havien tingut amb la divisió de la senyoria de Fortià i Riumors. El mateix document informa que es protocol.laritzà davant el notari de l´Armentera, però, consultada aquesta font, no l´hem trobat.
Els pergamins de l´Arxiu del marquès de Camps recullen nombroses vendes de terres que salven el domini directe de la pabordia de Fortià i del Far d´Empordà al monestir de Sant Pere de Rodes durant els segles XVI-XVIII.
Els establiments de vinya a “rabassa morta” per part del procurador patrimonial del monestir durant la primera la primera meitat d´aquest segle són molt nombrosos. Aquesta producció de vi excedentari possiblement es podria vendre al mercat de Figueres i embarcar al port de Roses, a més d´altres productes agrícoles.
Guillem Ferrer de Fortià havia dotat un benefici a la capella de Sant Martí per poder construir un hospital, abans de l´any 1377. Aquest s´edificà, i en l´actualitat encara resta dempeus una paret al final del carrer Reina Sibil.la. En canvi, la capella predita ja estava derruïda el 1751, tal com consta en una visita pastoral d´aquell any.
La consulta de nombrosos protocols notarials de Castelló d´Empúries permet fer un seguiment dels arrendaments a pública subhasta dels béns privatius municipals (hostal, fleca, gavella, taverna, carnisseria). Narcís Torrent, traginer de Romanyà d´Empordà, els arrendà força anys seguits (1714-1721) per un preu anual bastant fluctuant i que anà entre les 40 i 107 lliures barceloneses, a causa de la guerra.
La Guerra Gran (1793-1795) tingué una forta incidència a la comarca. Les campanyes no diferiren gaire de les que s´havien conegut durant el segle XVII: ocupació del terreny per diferents tropes, reaparició d´un exèrcit popular (miquelets, sometents) i obligació de fer els bagatges necessaris a la tropa. La població civil hagué d´abandonar les seves cases i desplaçar-se lluny de les zones d´enfrontament i de perill bèl.lic.
Una de les accions més importants fou la batalla del Fluvià, on el general francès Beaufort va acampar prop de Fortianell, fet que provocà la immediata fugida dels pobles veïns del lloc.
El registre parroquial de defuncions de Fortià explica que “… als 29 de novembre de 1794 entraren los exèrcits francesos en Fortià y a la entrada mataren ab armas de foch y arma blanca quatre persones”. Aquestes foren: Joan Peronella, pagès, en el camp dit dels Estanys d´edat 36 anys; Josep Ferrer, carreter de 29 anys; Bernat Colls i Baxert de 42 anys; i Joan Amiel de 18 anys.
Però, als mesos d´estiu del mateix any moriren set persones de pobles de la zona nord de la comarca (Agullana, la Vajol, Maçanet de Cabrenys, Capmany) que per temor als francesos s´havien refugiat a Fortià. En l´anotació del registre, el capellà els identifica com a “exiliats” o “expatriats”.
El 9 de febrer de 1808 les tropes de Duhesme travessen la frontera per la Jonquera i inicien el trànsit per la Península. Des d´aquest moment, les poblacions de la comarca hagueren d´assumir el manteniment dels soldats francesos -allotjar-los i alimentar-los-. S´acabava d´iniciar la Guerra del Francès que s´allargaria fins al 1814. Fortià formà part del Corregiment de Figueres i durant els anys del conflicte no pagà l´import del cadastre, ni se sabia quina quantitat era ja que el poble havia quedat invaït i, a més, tot els documents els tenien els francesos.
La primera menció de molins als documents que hem trobat data de l´any 1349 i és la venda dels molins d´en Calders, que descriuen com “de moldre i drapejar”. Tres segles més tard (1630), Pere Ignasi Ferrer fou propietari d´un molí fariner situat aquí mateix i que prestava per l´ús de l´aigua i de llicència un cens anual de quinze sous melgaresos al comte d´Empúries.
La documentació dels segles XVI al XVIII recull nombroses referències a molins, moliners, recs de molins, però no aporten dades significatives pel que fa a la situació i al seu funcionament. Molts dels moliners citats són de procedència francesa – Arnald Rocafort (1591), Joan Tuel (1593), Bernat Guixens (1597), Joan Petit (1693) …. L´any 1592 es vengué un molí fariner propietat del donzell figuerenc Jeroni Castelló a Montserrat Ferrer, comerciant de Fortià, amb tota la maquinària inclosa, per 165 lliures barceloneses.
Fruit del buidatge d´un capbreu, sabem com l´any 1630 hi havia un molí derruït al pla de l´Horta de Vall, prop del poble i que afrontava amb el camí d´anar a Girona i que havia estat propietat de Sebastià Orvall més d´un segle abans.
D´aquests anys ja es coneixen referències d´un molí dit molí de la Garriga, situat al pla del mateix nom; el molí de casa Ferrer apareix el 1680 en ple funcionament i és el que més tard apareix amb el nom de molí d´en Carrera, del qual n´era propietari Ramon Vives i Vivet, hisendat de Figueres el 1726.
La consulta del cens electoral del 1890, amb les limitacions que representa aquesta font, ens informa de dos moliners: Miquel Gispert, de 39 anys, de Fortianell, i Climent Llonch, de 62 anys, del Molí d´en Cambras. El patronímic d´aquest últim procedeix del cognom d´un hisendat de la veïna vila de Castelló d´Empúries, almenys des de finals del segle XVIII.s Estrada apareix com a propietari del molí de Fortianell i Francesc Bach del d´en Cambras. Més tard, el 1931 Josep Jordà Estarriola és propietari del molí d´en Cambras i Josep Tell Isach del de la Garriga.
Joan Baldoyra Colomer demanà permís a l´Ajuntament per instal.lar a la Plaça, núm. 18 un molí triturador de pinsos per a bestiar, però mogut per un motor elèctric, l´any 1930.
Actualment no es conserva cap molí fariner en funcionament, i només resten dempeus part dels edificis, ja que l´arribada de l´electricitat els deixà en desús.